"Soc bolxevic, jacobí, prussià i estalinista quan es parla de l'Imperium i de la seva disciplina civil"

Pocs son els francesos als que el nom de Jean Thiriart els hi evoqui un record. Desde 1960 a 1969, a través de l'organització europea transnacional «Jeune Europe» i el mensual «La Nation Européene» va promoure la primera tentativa, inigualable, de creació d'un Partit Nacionalista Europeu i Revolucionari i va definir clarament en els seus escrits lo que forma part del corpus doctrinal de no pocs moviments nacionalistes d'Europa.

Nescut en el se d'una gran familia liberal de Lieja que va tenir grans simpatíes per l'esquerra, Jean Thiriart va militar primer a la “Jeune Garde Socialiste” i a la “Union Socialiste Anti-Fasciste” i durant la Segona Guerra Mundial a la Fichte Bund (una lliga seguidora del moviment Nacional-Bolxevic del Hamburg dels anys 20) i a “Amis du Grand Reich Allemand”, una associació que reagrupa a la Bèlgica romana a antics elements de l'extrema-esquerra favorables a la col·laboració europea, i inclus a la anexió al Reich.

Condemnat a tres anys de presó després de "l'Alliberament" », Thiriart no resurgeix políticament fins 1960 participant, durant la descolonització del Congo, a la fundació del “Comité d’action et de Défense des belgiens d’Afrique” que va esdevindre unes setmanes més tard en el «Mouvement d’Action Civique». En poc temps Jean Thiriart converteix aquest grup poujadista en una estructura revolucionaria eficaç que –considerant que la presa del poder per la OAS a França sería un perfecte trampolí per a la revolució europea- aportar un suport eficaç i sense falta a l'Exèrcit Secret.

Paralel·lament, es va organitzar una reunió a Venecia el Març de 1962. Participant Thiriart per el MAC i Bélgica, el “Movimento Sociale Italiano” per Italia, el “Parti Socialiste de l’Empire” per Alemanya i el “Mouvement de l’Union” d'Oswald Mosley per Gran Bretanya. A una declaración comuna, aquestes organitzacions declararen voler fundar “Un Partit Nacional Europeu, enfocat a la idea d'una Unitat Europea, que no acepta una satelització de l'Oest per els EE.UU i que no es rendeix a la reunificació dels territoris de l'Est de Polònia a Bulgaria passant per Hongría”. Però el Partit Nacional Europeu té una curta existència, els arcaics i estrets nacionalismes d'Italians i Alemanys fan rompre ràpidament les seves visions pro-europees.

Això, sumat al final sense glòria de la OAS fa reflexionar a Thiriart, que va arribar a la conclusió de que la unica solució era la creació d'un Partit Europeu Revolucionari en un front comú juntament als partits i països oposats a l'ordre de Yalta.

Resultat d'un treball iniciat a finals de 1961, el MAC se transforma en Jove Europa, organizació europea que s'implanta a Austria, Alemanya, Espanya, França, Gran Bretanya, Italia, Països Baixos, Portugal i Suissa. El nou moviment està fortment estructurat, insisteix en l'entrenament ideològic en veritables escoles de cuadres, intenta fundar una central Sindical embrionaria, el Sindicat Comunitari Europeu. A més Jeune Europe preten fundar les Brigades Revolucionaries Europees per a començar una lluita contra l'ocupant nortamericà i cerca un pulmó exterior. D'allà, als contactes amb la Xina Comunista, Iugoslàvia i Romanía, així com amb Iraq, Egipte i la Resistència Palestina.

Si Jean Thiriart es reconegut com un revolucionari amb el que comptar – es va entrevistar amb Zou-En-Lai el 1966 i amb Nasser el 1968 i té vetat l'acces a 5 països europeus- i si l'aportació militar dels seus militants en el combat anti-sionista no és discutida –el primer europeu en caure arma en mà combatent el sionisme, Roger Coudroy, era membre de Jeune Europe- els seus potencials aliats se sentiren impedits per reflexos ideològics o assumptes diplomàtics que no el hi permeteren prestar a Jove Europa l'asistència material i financiera desitjada. A més, després de la crisis de la descolonizació, Europa es va beneficiar d'un deceni de prosperitat econòmica que va fer més dificil la supervivència d'un moviment revolucionari. La premsa de la organització, primer « Jeune Europe » i després « La Nació Europea » va tenir una certa audiència i uns col·laboradors d'alt nivell, entre els quals hi havia l'escriptor Pierre Gripari, el diputat de « Alpes-Maritimes » Francis Palmero, l'embaixador de Siria a Brusel·les Selim El Yafi, el d'Iraq a París Nather l'Omari i Tran Hoai Nam, cap de la misió del Vietcong a Algers així com personalitats com el líder negre Stockeley Carnichael, el coordinador del Secretariat Executiu del FLN Cherif Belkacem, el Comandant If Larbi i Djambil Mendimred, ambdos líders del FLN Argelí o el predecesor d'Arafat al cap de la OLP, Ahmed Choukeiri van aceptar sense dificultat els oferiments a entrevistes. I el General Perón, exiliat a Madrid, declararà «Leo la nación europea con regularidad y comparto completamente sus ideas no sólo en lo referente a Europa sino a todo el mundo».

El 1969, decepcionat per el relatiu fracàs del seu moviment i per el tímid suport internacional, Thiriart renuncia al seu combat militant. Tot i que els esforços d'alguns dels Executius, Jeune Europe no sobreviurà a l'abandonament del principal Lider. No obstant hi ha una reivindicació simil·lar a principis dels anys 70, en els militants de l'Organització “Lluita del Pòble” a Alemanya, Austria, Espanya, França, Itàlia i Suïssa, als anys 80 en els equips de la revista belga “Voluntat Europea” i a la francesa “El Partisà Europeu”, així com a la tendència Tercerista Radical en el centre del moviment NR francés “Troisième Voie”. Jean Thiriart sortirà de l'exili polític el 1991, per donar suport a la creació del Front Europeu d'Alliberació al qual va veure com el succesor de Jove Europa. Ell era a la delegació del FEL que va anar a Moscú a entrevistar-se amb els líders de l'oposició a Boris Yeltsin. Desafortunadament Jean Thiriart va sufrir un atac al cor poc després de tornar a Bèlgica. Va deixar inacabats diversos treballs teòrics, en els que analitzava l'evolució del combat anti-americà després de la desaparició de l'URSS.

Inspirat per Maquiavel i Pareto, Thiriart va dir que era un doctrinari de lo racional i va rebutjar les comuns clasificacions de la política, li agradava citar una frase d'Ortega i Gasset:

“Ser de izquierdas o derechas es una de las infinitas maneras de las que dispone el hombre para ser imbécil, ambas son, de hecho, formas de hemiplejia moral”.

El Nacionalisme que va desenrrotllar era un acte de voluntat, el desitg comú d'una minoría de fer qualque cosa. Esteia basat en consideracions geopolítiques. Només tenen futur, per ell: “les nacions d'amplitut continental (EEUU, Xina, URSS), si vols fer grand i important a Europa, has d'unificar-la a través de la constitució d'un Partit Revolucionari de caire leninista que inici inmediatament la lluita per l' Alliberació contra l'ocupante Americà i els seus col·laboradors, els partits del Sistema i les tropes colonials de l'OTAN. L'Europa de l'Oest, alliberada i unificada podrà llavors entrar en negociacions amb la ex–URSS per a construir l'Imperi Europeu de Galway a Vladivostok capaç de resistir a la Nova Cartago americana i el Bloc Xinès amb els seus millons d'habitants”.

Oposat als models Federals i Confederals, així com a «l'Europa de les 100 banderes», Thiriart que es va definir com un «jacobí de la Gran Europa» va voler construir una Nació unitaria concebuda a les bases d'un Nacionalisme d'integració d'un extens Imperi concedint a tots els seus habitants la ciudadanía i l'herència legal i espiritual de l'Imperi Romà.

En el plà económic Thiriart rebutja “l'economía del profit” (capitalisme) i “l'economía de l'utopía” (comunisme) per a abogar per “l'economía del poder” que promou el desenrrotllament del màxim potencial nacional. Per suposat, a la seva ment l'única dimensió viable a aquesta economía es Europa. Discípul de Johann Gottlieb Fichte i de Friedrich List, Thiriart és partidari de “l'autarquía dels grans espais”, així Europa sortint de l'FMI i dotada d'una moneda única, protegida per sòlidas barreres aduaneres i velant per la seva autosuficiència podría escapar a les lleis de l'economía global.

A pesar de datar dels anys 60, els llibres de Jean Thiriart son sorprenentment actuals. Desde 1964 va descriure la desaparició del Partit rus a Europa, més de 10 anys abàns del neixement de l'Eurocomunisme i aproximadament 25 anys abàns dels trastorns de l'Europa de l'Est. De la mateixa manera la seva descripció dels milers de «Quislings» americans és encara una realitat a Europa i ha sigut mostrat recentement a les posicions de molts dels polítics durant la Guerra del Golf, els disturbis a l'antiga Iugoslavia o a les darreres insurreccions africanes. També va avisar sobre la lectura del Yankee James Burnham , consell que encara es pot seguir trobant en el llibre d'aquest ultim “Per la dominació mundial” frases com aquestes:

“Hem d'abandonar lo que queda de la doctrina de la igualitat de les Nacions. EEUU ha romandre obertament com a candidat a la direcció de la política mundial”.

Discutible en certes coses (jacobinisme, massa racionalisme, etc…) no ignoram que Thiriart permaneix com un dels nostres més grans mentors d'aquest Segle. Ens correspon a naltros nutrir les seves teoríes, evaluarles i saberles aplicar per a abordar les dificultats de l'any 2000.